Ja fa uns dies que la sentència del cas conegut com “La Manada” va sortir i els mateixos dies fa que assistim a tota mena d’opinions, tant per part de la societat com per part d’experts. Com a Col·legi de Criminòlegs hem deixat passar els dies perquè sabem que la impulsivitat és un factor de risc, no només de la delinqüència i la conducta antisocial, sinó també de deixar de ser objectius. És per això que hem cregut convenient pronunciar-nos des de l’empatia i des de la criminologia positiva, en els següents termes:
- No entrarem a valorar el contingut jurídic de la sentència, donat que d’això ja se n’encarreguen altres professionals. Sense accés a les proves pericials i sense haver estat presents al judici, no podem jutjar la interpretació d’aquestes proves.
- Des del punt de vista de les reaccions socials, és evident que estem presenciant un canvi important en la sensibilitat de la societat cap als delictes contra les dones i cap a conductes abans normalitzades, algunes considerades com a micromasclismes. Aquesta perspectiva i debat que existeix, sense dubte, considerem que és necessària per poder avançar com a societat. Sobre aquestes reaccions, perfectament i legítimament comprensibles, volem fer les següents consideracions:
- L’evidència científica ens mostra que el suport social, tant a víctimes com a agressors, és el que millor funciona per prevenir patir i cometre actes antisocials i delictius. Però la confrontació i la destrucció que comporta el conflicte que s’ha creat en la societat significa més violència. Considerem qualsevol conducta delictiva com a reprovable, però la tolerància zero ha de ser cap a les conductes, mai cap a les persones.
- Cal entendre que algunes de les expressions de la ciutadania poden ser, en part, fruit de l’espera de més duresa, en termes de sanció penal, però és important no perdre de vista el que ens ha portat a repensar les conductes en les agressions sexuals, que no només pateixen dones adultes, sinó també menors. I no només per rigor acadèmic, sinó per entendre les diferències de les motivacions i conseqüències de les conductes.
- Des del punt de vista de la reacció penal, no podem estar d’acord que sigui necessària més duresa per castigar als delinqüents, ni tampoc que es reformi el codi penal en termes de punició: l’estada a presó, necessària, com a sanció, està fora de tot dubte, però el que marca la diferència és el tractament. Per reduir els nivells de reincidència cal incidir més en el tractament i no en la durada de la condemna.
- Des d’una òptica victimològica ens hem de plantejar, com a societat, com reaccionem davant determinats casos mediàtics. Que ens hàgim bolcat amb la víctima no és un problema, sinó que aquesta persona, donada la transcendència mediàtica del cas, cada dia està revivint el trauma. Les mostres de suport massives no són contraproduents, sinó l’ús que se n’està fent en mitjans i xarxes socials, que fan que el tema no acabi mai per a la víctima.
- Per últim, creiem que la justícia necessita els professionals de la criminologia per poder millorar en la valoració de les proves. El legislador necessita saber què diu l’evidència criminològica vers l’eficàcia de les sancions. També la ciutadania necessita aquesta ciència per saber què convé millor per fer front a la conducta antisocial i delictiva. De la mateixa manera, les víctimes necessiten un suport en termes positius que des de la criminologia s’ofereix. I els delinqüents, evidentment, necessiten que treballem amb ells per poder evitar en la mesura del possible la reincidència.
Per tant, concloem amb les següents consideracions:
- Les víctimes necessiten suport, empatia i evitar processos de revictimització: això últim encara és més difícil amb les reaccions socials desmesurades que no atenen als fets ni a les necessitats de les víctimes.
- Les víctimes no necessiten sancions més greus sinó reparació del dany en la mesura del possible, per més que la revenja sigui un pensament molt “naturalitzat”.
- Els agressors, especialment els sexuals, tenen un seguit de factors de risc que, en gran mesura, es poden treballar, i també factors de protecció i amortidors que es poden potenciar per prevenir.
- Sense tractament la majoria d’agressors sexuals no reincideixen. Quan se’ls tracta, ho fan encara menys. És per això que necessitem més tractament criminològic.
- Hi ha persones d’alt risc que poden sortir en llibertat sense rehabilitar: és important que la valoració del risc que fem els i les professionals de la criminologia hi sigui present, perquè es pot evitar reincidència i millorar els tractaments.
- Augmentar la durada de les sancions (sent ja el quart país europeu en llarga durada de compliment de condemnes i tenint uns dels codis penals més durs) no pot prevenir la delinqüència ni redueix la reincidència. Al contrari, té un escàs efecte en termes de prevenció i un efecte contraproduent en termes d’estada a presó.
- Els correlats de les agressions sexuals són diversos: no només el masclisme i l’estructura masclista estan presents com a factors de risc. Aquests conceptes poden tenir, evidentment, aparellades algunes distorsions cognitives. Però, sent d’especial interès al tractament i la prevenció, no són únicament els únics factors d’intervenció. És per això que fiar-ho tot a aquest factor és altament perillós per a les polítiques de prevenció i intervenció. Necessitem treballar tots els ingredients presents als diferents tipus de delinqüents i de delinqüència.
- És cabdal encabir els nostres serveis professionals de manera transversal a la ciutadania i a les institucions, perquè el nostre coneixement és útil i necessari, i la prevenció de la delinqüència és un tema de vital importància.
Col·legi de Criminòlegs de Catalunya
Barcelona, 10 de maig de 2018